Corregeix únicament on calga.
Ahmed Xubudi, darrer alfaquí de Manzal, s’agafà el costat del pit, com si volgués contenir aquell pèrfid dolor intern, mentre els seus ulls s’aclucaven en contemplar Balansiya la Gran, aquella que fou cort i verger dels seus majors i ara era el símbol del triunf dels infidels i l’emblema de la humillació dels creients. Una ciutat ifrany, enemiga. Però la seua mirada es va reblanir quan, més enllà, percebé la blava sanefa de la mar, perquè sabia que des d’allí arribaria la salvació. Pels seus camins de bromera tornarien germans, veïns i amics, amb el sonriure del triunf, oblidades i perdudes en la pols del passat les antigües humillacions. Tornarien a habitar les seues cases, obrint les velles portes amb les claus conservades a l’exili; tornarien a encendre les seues llars, a poar l’aigua dels seus pous i a menjar el fruït dels seus camps. I aixecarien novament les mesquites i en reconstruïrien els minarets. Reviscolaria l’aljama de Manzal i tornaria a escoltar-se pels seus carrers blancs i frescs la dolça algaravia matèrna.
El vell alfaquí tancà’ls ulls, com volent refrenar un goig prematur, però els seus llavis somreien. Sabia que eren ja poques les llunes que li restaven per veure, però confiava cegament que n’hi hauria prou per a poder presenciar el compliment de la vella jofora que ell mateix havia tramès a tants infants muslims.
ESCOBAR, Rafael (1994): L’últim muetzí. València, 3i4, pg. 14.