Corregeix únicament on calga.
Ahmed Xubudi, darrer alfaquí de Manzal, s’agafà el costat del pit, com si volgués contenir aquell pèrfid dolor intern, mentre els seus ulls s’aclucaven en contemplar Balansiya la Gran, aquella que fou cort i verger dels seus majors i ara era el símbol del triomf dels infidels i l’emblema de la humiliació dels creients. Una ciutat ifrany, enemiga. Però la seua mirada es va reblanir quan, més enllà, percebé la blava sanefa de la mar, perquè sabia que des d’allí arribaria la salvació. Pels seus camins de bromera tornarien germans, veïns i amics, amb el somriure del triomf, oblidades i perdudes en la pols del passat les antigues humiliacions. Tornarien a habitar les seues cases, obrint les velles portes amb les claus conservades a l’exili; tornarien a encendre les seues llars, a poar l’aigua dels seus pous i a menjar el fruit dels seus camps. I aixecarien novament les mesquites i en reconstruirien els minarets. Reviscolaria l’aljama de Manzal i tornaria a escoltar-se pels seus carrers blancs i frescs la dolça algaravia materna.
El vell alfaquí tancà els ulls, com volent refrenar un goig prematur, però els seus llavis somreien. Sabia que eren ja poques les llunes que li restaven per veure, però confiava cegament que n’hi hauria prou per a poder presenciar el compliment de la vella jofora que ell mateix havia tramès a tants infants muslims.
ESCOBAR, Rafael (1994): L’últim muetzí. València, 3i4, pg. 14.
Altres fets de llengua comentables són: