Associació d'Amics de l'Ermita de Sant Miquel de Vilafamés  
imatge de capçalera
  línia taronja  
Imatge de 'Sant Miquel'

Història de l'ermita de Sant Miquel

Article publicat a “Butlletí de l’Associació Cultural la Balaguera”, núm. 5,  La Pobla Tornesa, 1995, pp. 3-13 (no es reprodueixen les notes a peu de pàgina i les referències arxivístiques)
També reproduït a “La Parròquia”, núm. 11 (22 de març de 1998) i al Butlletí d’Informació Municipal, núm. 5 (gener-març 1997)

Construcció i cultura material de l'ermita de Sant Miquel de Moró (Vilafamés, Plana Alta)

L’ermita de Sant Miquel es troba situada a uns 5 Km. de la població, a la vessant de ponent del mont Mollet i a 420 m. s.n.m.  Malgrat el fort arrelament que l’ermita té a la comarca, les dades que en coneixem són minses, tal vegada, el poc interés bibliogràfic és conseqüència de la senzillesa constructiva, és a dir, per no comptar amb cap "complicación ornamental".  És, però, per aquest mateix motiu i per tal de corregir una sèrie de dades errònies que s’han anat publicant pel què hem decidit tractar el tema de la seva construcció.

Les primeres ressenyes de l’ermita ens les facilita Espinalt i García(1) a les darreries del s. XVIII, considerant-la com la principal de les quatre ermites que hi havia a Vilafamés.  També l’il·lustrat Cavanilles(2) fa referència a la mateixa en la seva obra.  No hem localitzat cap notícia més fins al 1976 moment en  què Diaz Manteca(3) publica un article, el qual serà reproduït en diverses ocasions(4), referent a Vilafamés i en un dels apartats tracta sobre la construcció.  A partir d’aquesta publicació es prendrà en successius articles(5) com a data de construcció de l’ermita i del romiatge que s’hi fa la del 1679.  L’últim article aparegut ha estat el de Torres Carot(6) al 1991 on aporta una sèrie de dades noves sobre la construcció, encara que l’article se centra a demostrar la titularitat en la propietat de l’ermita davant el conflicte sorgit per la segregació de Sant Joan de Moró, intentant justificar la toponímia mitjançant la tergiversació de la documentació històrica.

Construcció de l'ermita

La construcció de l’ermita és conseqüència de la fundació pietosa laïcal d’en Pere Albella.  Aquest tipus de fundacions, com indica Barrera Aymerich, estan influenciades pel catolicisme contrareformista, alhora que amaguen aspectes com la promoció i perpetuació d’una classe social(7).

En Pere Albella establia en el testament atorgat davant el notari Miquel Jaume Fadrell el 25 de Març de 1629, que després de pagats els seus manaments i deutes es venguera la seva hisenda per tal de fundar una ermita sota l’advocació de Sant Miquel Arcàngel, nomenant com a administradors d’aquest manament als alcaldes i regidors.  Al mateix temps establia la condició  que la fundació havia d’estar enllestida en el termini de cinc anys.  En cas contrari, la seva hisenda hauria de distribuir-se en almoina entre les donzelles pobres de la seva família.

Encara que amb el testament d’en Pere Albella es resolia l’aspecte econòmic per tal de dur endavant la construcció, aquesta era una vella aspiració del Consell, ja que tres anys abans, en 1625, es demanava al cardenal Espinola la llicència necessària per a la construcció, amb motiu de la corresponent visita pastoral, realitzada per ell.(8)

Després de la mort d’en Pere Albella, fet que degué tindre lloc poc després d’atorgar el testament, es llegia aquest en la Sala de la vila, i comunicava així al Consell l’última voluntat del finat.  El Consell decidí enllestir les obres el més aviat possible i nomenà administradors  Jaume Rabades, llaurador i  Joan Oliver sastre, que habilitaren un llibre per tal d’enregistrar les entrades i eixides relacionades amb la construcció(9).  El problema de la ubicació de l’ermita es va resoldre mitjançant la donació de "l’horteta del Roig" per part d’Antoni Oliver(Doc 1).

Una vegada nomenats administradors i disposant del terreny per a la construcció sols mancava l’elecció del mestre d’obres que se n’hauria de fer càrrec.  Aquesta elecció recaigué en Esteve Ganaut a qui es va lliurar la construcció pel preu de 1247 LL., acte que es va legalitzar davant el notari Joan Agia (Doc 1).

Esteve Ganaut, era naixcut a Les Useres, localitat en  què se li atribueix la construcció de l’església de la Transfiguració (10).  A més a més, treballà en 1638 en la restauració i ampliació de l’església parroquial de Xert(11).  En 1648 Joan del Sol donà la traça de la nova ermita de la Mare de Dèu de la Font a Castellfort, i foren els mestres d’obres encarregats de la seva realització Antoni Brell i Esteve Ganaut que treballà almenys fins a 1658(12), i tal vegada caldria relacionar-lo també amb l’església de Benlloc ja que trobem en 1634 el mestre Esteve com a veí d’aquesta localitat(13), coincidint amb la nova fàbrica de l’església que té lloc entre 1614-1650 (14).

El 17 de Setembre de 1632 s’iniciaven les obres amb la col·locació de la primera pedra per part de mossèn Onofre Esteve, rector de la vila.  A partir d’aquest moment, clares són les notícies que tenim, tant pel que fa a l’evolució constructiva com dels artesans que hi participen.  Entre aquests darrers, podem esmentar a Joan del Sol, natural de Tronxon (França), qui tindrà una important activitat com a pedrapiquer a Catí.  La participació d’aquest tingué lloc abans del 30 d’abril de 1634 moment en el qual autoritza el seu gendre Joan Gacho a cobrar 5 LL. a Esteve Ganaut pels treballs realitzats a l’ermita(15).  Aquest mateix any es realitza la visura de les obres per part dels frares Vicent i Diego de la Cruz del convent de Sant Francesc de l´Alcora, que troben les obres d’acord als capítols, encara que realitzen una sèrie de sugerències com són  reduir a tres pams l’alçada de la volta de la finestra que s’havia de fer; que aquesta volta fora d’algeps i que s’obriren finestres en cadascuna de les cambres a manera d’espitllera(16).

A finals de 1637 les obres devien estar molt avançades donat que en novembre es planteja la necessitat de fer les portes(17).  En gener de l’any següent de nou es tracta el tema de la realització de portes i finestres, i es deliberà si l’adjudicació d’aquestes serà als fuster Martí Savala i Bertomeu Renau per 70 LL. o bé si es lliurarà en pública subhasta.  Finalment, i davant la mort de Martí Savala, se li adjudiquen a Bertomeu Renau pel preu de 47 LL.(18), encara que amb posterioritat reclamarà una lliura més pels seus treballs(19).

L’any 1638 s’enllesteixen les obres de cubrició, i encarreguen a un aital Munyos i el seu company de fer la teula i rajola necessària al preu de 3 LL. per miler(20).  Podem dir que amb aquestes obres es concloïa la construcció ja que dos mesos després, en Maig, té lloc la benedicció de l’ermita amb la realització d’una processó i la celebració d’una missa cantada amb diaca i subdiaca oficiada pel vicari Onofre Esteve a més de comptar amb l’assistència d’altres autoritats eclesiàstiques com els preveres de la Serra d’en Galceran, d’Onda, de Cinc Torres, fra Josep Bonamic de l´Orde de Predicadors i dos frares caputxins de Castelló(21).

Una vegada conclosa la construcció i beneïda l’ermita sols mancava l’acte de recepció d’aquesta per part del Consell i així s’acordà a la primera sessió de l’any 1640(22).  Poc de temps després es determinà " que per a rebre y regoneixer la obra de St. Miquel imbien per lo arte a Lluçena y que despres nomenen mestres"(23).

La ubicació de l’ermita en la vessant del Mollet i justament davant d’una torrentera generà una sèrie de problemes com eren l’esllavissament de terres i l’entrada d’aigua a l’ermita.  Aquest fet s’intentà solucionar mitjançant una paret a la part posterior(24) per tal de frenar l’esllavissada de terres alhora que es feia una sèquia al voltant de l’ermita(25).  Al mateix temps sorgiren una sèrie de remors envers "que les parets de la casa y hermita de St. Miquel estan falces y molt al contrari de la traça y capitulacions" per la qual cosa es determinà " que.s faça venir un mestre per part de la vila per a regoneixer lo dany y que senyalen dia per a que mestre Esteve qui ha fet dita obra puga fer.ne venir altre si voldrà"(26).

Els mestres d’obres encarregats de visurar l’obra foren Esteve Andrall i Gregori Fauria que dictaminaren després de la inspecció que s´enderrocara el cor de l’ermita perquè no el trobaren segur(27).

Amb aquestes obres realitzades al llarg de 1640 es pot donar per conclosa la construcció de l’ermita de Sant Miquel.  A partir d’aquest moment però, calia fer front  als problemes de manteniment que anaven sorgint i ultimar xicotets detalls.  Així en 1644 sorgeix la necessitat de restaurar la teulada ja que els riells s’havien ensorrat, i van provocar el trencament de les teules(28).

Existeix una contradicció entre la documentació consultada pel que fa a la liquidació de comptes amb el mestre Esteve, ja que si bé per una banda se’ns indica que el 5 de novembre de 1640 es liquidà la totalitat de l’import pressupostat per l’obra davant el notari Francesc Casset(Doc 1), d’altra banda al llibre de Consell consta que fou en 1645 quant es liquidaren comptes i que de les 1247 LL. en què s’escripturà l’obra en un principi després es rebaixà  a 1208 LL., tal vegada per les sancions imposades en les diferents visures, de les quals s’havien anat liquidant tant en diners (a l´inici de l’obra se li donen 100 LL.) com en espècie(29) fins restar devent-li el Consell 120 LL.  Per al pagament del deute la vila es fa càrrec d’un censal de 100 LL. que Ganaut devia al Consell de Vistabella i la resta li és abonada directament(30).

Al mateix acord podem veure que si bé el problema de l’esllavissada de terra a la part posterior de l’ermita s’havia solucionat, no havia estat així amb els problemes de filtració d’aigües.  Desconeixem la solució donada al problema, el cert és que, després de la visura realitzada per Joan Peiró(31), es decideix fer front al problema començant les obres en Febrer de 1646(32).

Dos anys després es realitzà la barana del cor així com el barandat de la casa(33).  Uns anys més tard es realitzà el forn(34). En 1660, sense que puguem conèixer els motius, es decidia tancar l’ermita(35), encara que el seu tancament va ésser momentani en concedir-se en Juny  a l’ermità Joan Palau(36).

No tenim constància de l’evolució que l’ermita segueix al llarg del s. XVIII perquè manca la documentació a l’arxiu municipal.  Solament coneixem d’aquest període la realització de bellnou o bé la substitució de l’enrajolat de les sales, segons es fa constar en algunes d’elles mitjançant la inscripció "Castillo año 1731".  Cal pensar tanmateix que durant aquest segle es deuria de fer front als problemes propis del pas del temps, arribant així al s. XIX on de nou es documenten obres a la teulada(37), la bassa, la paret de darrere l’ermita(38), la paret de la plaça(39) i l’ornamentació interior de la nau de culte tal com es desprèn de la data situada a dalt de la porta d’accés al cor.

Cultura material

La cultura material, element indicador de l’activitat realitzada en un espai, es pot diferenciar, atenent a la doble funcionalitat de l’edifici, en aquella generada per la realització dels actes litúrgics i la pròpia de l’hostatgeria.

Per a conèixer la cultura material comptem amb l’únic inventari localitzat, el qual es va efectuar al 1797 (Doc 2).  Anterior a aquesta data sols coneixem de l’existència de la imatge del sant titular de l’ermita, sense que pugem saber a qui en va estar lliurada la  realització.  Sí que coneixem però el cost de sobredaurar la imatge, tasca per la qual es desemborsaren set lliures i mitja(40).

Pel que fa a l’àmbit cultual, l´inventari ens mostra una riquesa de la qual avui està despullada l’ermita.  Els objectes propis d’aquest àmbit els podem dividir en dos grups:

  1. els pròpiament necessaris per a la celebració litúrgica, i
  2. els objectes de culte i ornaments.

Dintre del primer grup, relacionat amb el sacrifici de la missa, podem indicar l’existència de tres missals, un dels quals era per a la celebració de misses de requiem.  Deu casulles amb els complements, les quals eren de diferents teixits (seda, domàs, estam i espolí) així com de diferents coloracions: 3 blanques, 2 d’elles amb decoració floral; 2 colorades, una llisa i l’altra  a flors; 2 negres, una d’elles també amb flors; 1 blava amb flors; 1 amb diferents colors i d’altra de morada.  Aquesta diversitat ens indica que l’ermita no sols es pot relacionar amb el romiatge que té lloc el quart diumenge de Quaresma, sinó que l’ermita tenia una important activitat religiosa durant tot l’any.

A més a més, hi trobem 5 albes de llenç, 16 estovalles per als altars, 9 amits i una campaneta de bronze.

Relacionable amb el moment principal de la celebració, és a dir, l’eucaristia, trobem dos calzes, l’un d’argent i l’altre de bronze amb les seves respectives patenes, dos hostiers de llautó i tres parells de setrillets amb els seus plats i sis drapets.

Pel que fa al segon grup, objectes de culte i els seus complements, podem dir que difícilment ens podem fer una imatge del que era l’ermita en aquell moment, del tot diferent a l’actualitat.  Comptava amb cinc retaules.  L’altar major era el destinat a allotjar la figura del sant titular, a qui es representa amb una banda creuada al pit, blandint espasa, amb balança i amb una joia d’argent.  Iconografia que ens relaciona la imatge amb la doble concepció de braç executor de la justícia divina i d’altra banda participant en la psicostàsia divina, és a dir, pesant les ànimes en el dia del Judici Final.  També disposava el sant d’una peanya per al seu trasllat processional a l’església parroquial.  Peanya que tal vegada fou restaurada al 1795 per Pasqual Valls a més de ser daurada per Josep Fabregat que també va restaurar el sant(41).

A més d’aquest retaule a l’ermita hi havia quatre més, en els quals es situaven les imatges de Sant Francesc, Sant Cristòfol i de la Verge(42).  Un d’aquests retaules es va restaurar al voltant de 1808 per Ramon Bernat(43).

Cal pensar que aquests retaules serien ornats amb les deu  "floreras"  obra de l´Alcora a més de disposar dels canelobres per a la il·luminació i dels faristols.  Un faristol hi era situat al cor, mentre que la il·luminació de l’ermita es realitzava mitjançant una llàntia de llautó.  Els devots comptaven amb cinc bancs per a participar de la celebració.

La resta de l’ermitori podem dir que es caracteritzava per l’austeritat, i en ell trobem l’existència de diferents espais: cambres amb els elements propis d’aquest àmbit, la sala principal de l’ermitori on hi havia situat un quadre de la Verge del Roser, i darrerament la cuina, proveïda amb paelles, cassoles de coure, una xocolatera, sis marserines obra de l´Alcora i la vaixella, composta per 6 dotzenes de plats, de les quals 3 dotzenes eren de fins i altres 3 de grossos.

  Barra de navegacióTamborsActivitatsPresentacióQuè som?Qui som?SocisEstatutsHistòriaOn trobar-nos
línia taronja
Tornar a pàgina inicial Logotip de l'associació Bústia de suggeriments