En una notícia publicada a Levante-El Mercantil Valenciano al mes de juny passat, s'informava que una persona funcionària de la Universitat Jaume I, membre del personal d'administració i serveis, havia acudit als tribunals per tal d'impugnar l'exigència del requisit lingüístic, com a condició imprescindible per aconseguir la promoció interna.
Ara, per la celebració del vintè aniversari de la Llei d'ús i ensenyament del valencià el dia 23 de novembre, és oportú tornar a parlar del tema, i, a més, per la novetat que suposa la sentència núm. 161, de 4 d'agost de 2003, que ha estat emesa per la magistrada-jutgessa del Jutjat del Contenciós Administratiu número 1 de Castelló, senyora Maria Eugenia Ferragut Pérez, i de la qual no se n'ha fet difusió, desestimant el recurs que havia presentat aquesta persona funcionària, auxiliar administrativa, contra l'exigència per part de la Universitat Jaume I de Castelló del requisit lingüístic del nivell mitjà de valencià per a la promoció interna de les places d'auxiliar administratiu (grup D d'administració general) a les d'administratiu (grup C administració general) Aquesta sentència ja és ferma, atès que no ha estat recorreguda davant de cap tribunal superior.
En comentar la sentència intentem aportar algunes reflexions sobre el tema del requisit lingüístic, és a dir, sobre l'exigència de la capacitat lingüística per accedir a la funció pública de les comunitats autònomes amb dues llengües oficials. Pretenem, doncs, explicar que els drets i deures dels ciutadans són diferents a Catalunya, el País Valencià o Andalusia perquè els ordenaments jurídics són diferents.
En el nostre cas perquè tenim dues llengües oficials. A més, que no hi ha discriminació per l'exigència d'unes aptituds si aquestes vénen exigides pel lloc de treball, ja que en aquest sentit la Constitució, en l'article 103, imposa la càrrega a l'aspirant a una plaça dins de l'administració pública que acredite la seua capacitat, coneixements o idoneïtat, i l'exigència de l'idioma és perfectament incloïble dins dels mèrits i capacitats requerides. Altra cosa és que es module el nivell de la llengua exigit en funció del lloc de treball.
La persona demandant ho feia mitjançant un procediment preferent i sumari creat per l'article 53 de la Constitució espanyola per tal que els ciutadans puguen demanar davant dels tribunals ordinaris la tutela de les llibertats i dels seus drets mitjançant un procediment àgil que fa precís que qui invoque una vulneració d'aquests drets i llibertats acredite raonadament que aquests drets i llibertats han estat lesionats des d'una òptica constitucional. Per això, com diu la sentència, l'examen de la legalitat es basava en veure si s'ha vulnerat en la convocatòria els articles 14 i 23.2 de la Constitució espanyola.
La persona demandant entenia que el coneixement del valencià s'havia de considerar com a mèrit, no com a exigència, ja que la persona era funcionària de carrera, i per tant, que li era d'aplicació l'article 53 de la LFPV. Aquest precepte exigeix que l'aspirant tinga la titulació necessària, que reunisca els requisits i supere les proves que s'establisquen. L'article 37 del Reglament de selecció i provisió de llocs de treball regula la promoció interna i diu també que s'han de reunir els requisits de la convocatòria i que s'han de superar les proves i els requisits que amb caràcter general estiguen establerts per al grup al qual s'aspire.
Per altra banda, la Relació de Llocs de Treball del personal d'administració i serveis de la Universitat Jaume I , aprovada per una resolució de 18 de novembre de 2002, perfilava els llocs d'auxiliar administratiu amb el requisit del grau mitjà valencià. Amb la qual cosa, diu la magistrada, l'exigència no ve de la convocatòria, sinó de la RLT, que s'ha de respectar i que ha esdevingut ferma, ja que no ha estat impugnada. Per tant, no és un mèrit sinó un requisit per a l'exercici del lloc.
En aquest cas, a més, entra en joc un element particular. Al·lega la persona demandant que es tracta d'un lloc de treball que es pot desenvolupar indistintament per dos grups de titulació, amb la qual cosa quedaria adscrita al mateix lloc en el supòsit de superar la convocatòria. Per això i a la vista també de la RLT es podria entendre que aquests requisits sols són exigibles als funcionaris de nou ingrés però no per als qui ja són funcionaris de carrera.
Consta en la RLT que tot els llocs de treball són llocs de treball barrats C/D, però també per a tots ells és requisit el nivell mitjà de coneixements de valencià, amb la qual cosa tant si es pertany al grup C com si es pertany al grup D és exigible el mateix requisit de coneixements de valencià, de manera que encara que el lloc de treball siga el mateix que exerceix la persona demandant en cas de superar les proves de promoció interna, ha de complir amb aquest requisit que per no ser exigible en el moment del seu ingrés com a funcionària de carrera, mentre no varie la seua situació n'hi haurà prou amb que complisca el que estableix l'article 16 del Reglament de provisió de llocs, però per a promocionar, el Reglament exigeix que es complisquen els requisits de la RLT.
La magistrada-jutgessa afirma en la sentència que aquesta exigència no és arbitrària ni discriminatòria perquè el requisit de coneixement del valencià, per ser llengua cooficial, per qui ha d'exercir funcions públiques, no és contrari als principis d'igualtat, mèrit i capacitat, sinó que pel contrari el coneixement suficient de la llengua fa possible una adequada prestació del servei en condicions d'igualtat per als administrats, i en aquest sentit és bastant justificació el contingut dels Estatuts de l'UJI, que al seu article 118 h) assenyala que són deures del personal d'administració i serveis (PAS), entre altres, conèixer la llengua pròpia de l'UJI; i el seu article 5 assenyala com a finalitat de la Universitat Jaume I la de potenciar, entre altres finalitats, el coneixement i l'ús de la llengua pròpia, valencià, atenent a la seua consolidació i plena normalització en tota la comunitat universitària, amb la qual cosa i atès que l'article 116 dels Estatuts assenyala que el PAS es regeix no sols per la legislació de la funció pública sinó també pels Estatuts i les seues normes de desenvolupament, no hi ha dubte que el personal al servei de l'UJI assumeix un especial compromís de coneixement i ús del valencià, i que l'UJI fomenta i facilita a aquest personal funcionari la formació en aquest àmbit.
No es pot sostenir, doncs, que el requisit del coneixement del valencià atempte contra el principi d'igualtat, ja que ni impedeix l'accés ni la promoció en aquest cas en exigir el requisit de posseir el nivell mitjà de coneixement de valencià, atès que la convocatòria permet als qui encara no posseïsquen la titulació obtenir-la mitjançant un exercici en la fase de concurs, ni resultat discriminatori sinó al contrari d'acord amb el principi d'igualtat d'exigir aquest coneixement tant als funcionaris de nou ingrés com als de promoció interna.
Finalment, la darrera consideració del jutjat és que el coneixement del valencià, així com la possessió d'un determinat nivell és expressió del principi de mèrit i capacitat proclamat per la Constitució espanyola i així ho reconeix el Tribunal Constitucional, concretament quan tinga relació amb la funció a exercir, i en aquest sentit porta també raó l'administració demandada en assenyalar que els llocs d'auxiliar administratiu són vehicle de comunicació de la Universitat i els seus usuaris interns i externs, i aquesta comunicació es realitza normalment en la llengua pròpia de la Universitat que és el valencià, amb la qual cosa no sols és raonable exigir el coneixement del valencià, sinó que aquest ho siga en el nivell mitjà.
Per tot l'anteriorment assenyalat la jutgessa va desestimar el recurs, atès que la convocatòria impugnada no atempta contra el dret d'igualtat que la persona demandant denunciava com a vulnerat. Com dèiem al principi, la sentència ja és ferma, ja que no ha estat impugnada davant del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana.
Es tracta, doncs, d'una sentència valenta, aclaridora, didàctica i que marca camins a seguir. I dic que és valenta, perquè no és habitual, dissortadament, trobar en el camí de la normalització lingüística persones amb responsabilitats en l'àmbit del poder judicial que entenguen tant bé, com en el cas que comentem, la necessitat de l'adaptació dels empleats públics i dels esforços que fan les universitats, alguns ajuntaments i moltes altres instàncies administratives per servir adequadament els usuaris i ciutadans del nostre àmbit lingüístic. I sovint sota la disfressa de la llibertat d'expressió en una determinada llengua, o que un ciutadà de fora de la Comunitat Valenciana no es pot presentar a unes oposicions si es demana el valencià, per tant es discriminatori, eliminen l'obligació de garantir els drets lingüístics dels ciutadans i usuaris que tenen les administracions públiques. S'ha avançat en l'exigència del requisit en la docència en primària i secundària.
Ara, amb aquesta sentència i amb les passes donades, es marca també un camí en la funció pública. Ens queda el professorat universitari, cas més complex en el professorat funcionari per la LOU, que comentarem un altre dia, però requisit possible d'exigir al professorat laboral, al personal contractat a càrrec de projectes d'investigació i al professorat propi de la Universitat, entre altres coses perquè seria beneficiós per al professorat mateix.
Però tot i això no hi ha dubte que cal una reforma i una millora en profunditat de la Llei de funció pública valenciana per tal que tots els extrems i possibilitats queden absolutament clars, respectant els principis de relació amb el lloc de treball i de proporcionalitat en el nivell d'exigència. I per a això s'han de donar passes de manera consensuada però decidida. Ja fa més de dos anys (el 15 de juny de 2001) que El PP i el PSOE van signar un document , el “Pacte pel valencià”, en el punt 3 del qual es parlava de “garantir l'ús oficial en totes les activitats oficials (...) de les institucions valencianes i especialment a les Corts Valencianes, a l'Administració de la Generalitat valenciana i a les administracions locals, de manera que se'n faça un ús exemplar en els àmbits escrits i orals formals, que incidisca en un major prestigi el valencià davant el conjunt de la societat”.
Per a això, indefugiblement, cal introduir el requisit lingüístic en la funció pública. Algú en sap alguna cosa d'aquell pacte? Sols des dels organismes i institucions aplegades al voltant del “Compromís pel valencià” es recorda de manera animosa i constant aquesta voluntat. Més recentment encara, el famós Decàleg d'Ares, del president Camps, convertit (en paraules del conseller Font de Mora) en unes recomanacions, hi servirà d'alguna cosa? Vint anys de la Llei 4/1983, de 23 de novembre, d'ús i ensenyament del valencià... i encara estem així!.
Ara, amb aquesta sentència hem donat entre tots un xicotet pas endavant, i tant de bo servisca com a exemple per promoure i millorar l'ús del valencià en universitats, ajuntaments, diputacions, Generalitat Valenciana i la resta de l'administració pública. No hi ha dubte que amb aquesta sentència ha millorat la qualitat lingüística de la Justícia.
Ben cordialment,
Castelló de la Plana, 17 de novembre de 2003