L'article de José Luís Blas, professor de la Universitat Jaume I, que s'ha interessat, entre altres coses, per la "Realidad sociolingüística y la educación en la Comunidad Valenciana" (www.netbass.com/jornadaseducacion\blasarroyo\ponencia.htm), no deixa de sorprendre'm una mica. La veritat és que en aquest treball que acabe de citar, es limitava a descriure l'estat de la qüestió i, al final, feia una referència al que uns i altres opinaven sobre el requisit lingüístic, sense prendre posició massa definida, encara que deia: "Al margen de algunas reticèncias corporativistas al reciclaje lingüístico, la razón fundamental que explica el presente estado de cosas reside en la escasa voluntad de los gobiernos valencianos para sufragar en condiciones laborables aceptables (a diferencia de otras administraciones- Justicia, etc.- el personal docente valenciano debe assistir a los cursos después de su horario lectivo, y en muchas ocasiones, a considerable distancia de su lugar de origen), los cursos de formación del profesorado en valenciano, los cuales arrojan unas cifras realmente bajas".
Ara, (El País del 7-5-2002, http://www.elpais.es/articulo.html?d_date=20020507&xref=20020507elpval_26&type=Tes&anchor=elpval, torna a reflexionar sobre el tema adoptant ja una posició clarament contrària a l'exigència de requisit per a l'accés a places i i afirma que es vulneren "principis constitucionals" de milions de persones. Afortunadament, el Tribunal Constitucional en la seua sentència 46/1991, de 28 de febrer, va avalar l'exigència de la capacitat lingüística per accedir a la funció pública de les comunitats autònomes amb dues llengües oficials. No sé si ara, amb l'actual composició, això canviarà o no. De moment, és el que hi ha, ens agrade o no.
En la revista Llengua i Dret , núm.17, editada per l'Escola d'Administració Pública de la Generalitat de Catalunya, hi ha un comentari del professor Jaume Vernet, de Dret Constitucional, a la sentència anterior que és oportú ara fer-se'n ressò. Vernet descriu com el TC resol la impugnació a l'exigència inexcusable de coneixements de llengua catalana per accedir a la funció pública autonòmica. EL TC resol aquest contenciós de gran importància en una de les sentències més emblemàtiques pel que fa a la qüestió lingüística.
En l'actual marc constitucional és possible d'exigir uns coneixements orals i escrits mínims a tot el personal al servei d'una administració radicada en una comunitat autònoma en dues llengües oficials. L'exigència de coneixements lingüístics no és discriminatòria per a aquelles persones que no coneixen la llengua catalana. Ni tampoc no és un requisit contrari al principi de mèrit i capacitat. No es produeix discriminació perquè el català ( valencià estatutàriament al PV) és una llengua oficial i pròpia de la comunitat autònoma.
Segons el TC l'exigència d'igualtat no significa "una rigorosa i monolítica uniformitat". Si la igualtat entre els espanyols hagués de ser idèntica en tot el territori de l'estat, no seria possible la legislació autonòmica. Per tant, la posició del ciutadà varia de comunitat autònoma a comunitat autònoma. L'autonomia significa, segons el TC, precisament, "la capacitat que cada nacionalitat o regió per decidir com i quan exercir les seues competències en el marc de la Constitució i l'Estatut i si, com és lògic, de l'esmentat exercici deriven desigualtats en la posició jurídica dels ciutadans en cada una de les CCAA, no per això resulten infringida la Constitució, en els seus articles 1, 9.2, 14, 139.1 i 149.1.1, atès que aquests preceptes no exigeixen un tractament jurídic uniforme dels drets i deures dels ciutadans en qualsevol tipus de matèries i en tot el territori de l'estat, la qual cosa seria frontalment incompatible amb l'autonomia".
És a dir, els drets i deures dels ciutadans són diferents a Catalunya, el PV o Andalusia perquè els ordenaments jurídics són diferents. En el nostre cas perquè tenim dues llengües oficials. A més, no hi ha discriminació per l'exigència d'unes aptituds si aquestes vénen exigides pel lloc de treball, en aquest sentit la Constitució, art 103, imposa la càrrega a l'aspirant a una plaça dins de l'administració pública que acredite la seua capacitat, coneixements o idoneïtat, i l'exigència de l'idioma és perfectament incloïble dins dels mèrits i capacitats requerides. Altra cosa és que es module el nivell de la llengua exigit en funció del lloc de treball.
El professor José Luís Blas, diu que "ningú no discuteix el dret dels governs a legislar en defensa de les llengües autòctones", però els nega la possibilitat que puguen legislar en aquesta matèria, si més no, si va contra els seus interessos de manteniment de l'estatut de la llengua dominant. No es pot arreglar tot amb uns cursets més o menys voluntaris.
A banda de la legislació es podrien argumentar principis elementals dels drets lingüístics universals. Sobretot el principi de la territorialitat sobre el dret individual o altres, com el dret a rebre l'ensenyament, a comunicar-nos amb l'administració, a viure, en definitiva en la nostra llengua.
L'article de José Luís Blas dóna per a molt, massa, i no tenim molt de temps. Diu que ara s'han sumat tots "entre todos la mataron y ella sola se murió" a la reivindicació del requisit. Benvinguts siguen, partits polítics, sindicats, associacions de pares, etc. que han comprés finalment que la qualitat de l'ensenyament passa precisament per un ensenyament en la pròpia llengua, perquè és més ric per als aprenents que s'expressen millor en les seues construccions i en el seu lèxic que no en una llengua imposada de la qual ignoren la meitat de les coses, en definitiva perquè expressen el seu món i la manera de veure i viure la realitat quotidiana, les seus vivències, els seus somnis, etc.. I aquesta afirmació sí que està acceptada per la sociolingüística i per la didàctica universal. I l'única manera d'aconseguir això és garantint que els ensenyants que estaran amb els nostres fills dominaran la llengua per fer-la vehicular a l'aula. Per tant, la qualitat passa pel requisit lingüístic.
Finalment, també s'hauria d'assenyalar que la convocatòria de places sense el requisit lingüístic, amb l'entrada de nous funcionaris sense la idoneïtat lingüística suficient ha causat un greu perjudici al PV, ja que ara s'han d'organitzar cursos per a ells, la qual cosa encarirà la formació i actualització dels funcionaris, que mitjançant proves específiques prèvies s'haguera pogut estalviar.
Tot i això, encara queda molta legislació per desenvolupar. Pensem en el recent decret sobre el requisit lingüístic, que ha estat retallat per no entrar en matèria i reconèixer la unitat de la llengua catalana, que el que el món científic i acadèmic reconeix de manera natural, tot per uns interessos bastards d'uns polítics que, almenys alguns, no ens mereixem.
Ben cordialment a tots,
Publicat a El País-Comunidad Valenciana, 10 de maig de 2002