La ciència, un component important de la cultura moderna

Però hem de formular una pregunta encara

que sapiem que no es coneix la resposta

Carl F. von Weizsäcker

Excel·lentíssim Sr. Rector Magnífic de la Universitat Jaume I,

Il·lustríssim Sr. Director General d’Ensenyaments Universitaris,

Excel·lentíssim Sr. Rector Magnífic de la Universitat Miguel Hernández,

Excel·lentíssim Sr. President del Consell Social de la Universitat Jaume I,

Il·lustríssim Sr. President de la Diputació de Castelló,

Companys claustrals,

Membres de la Comunitat Universitària i del Consell Social,

Digníssimes autoritats,

Estimades amigues i amics,

Deia Blaise Pascal que la darrera cosa que sap un és per on començar. Començaré, per tant, per un lloc qualsevol. Ho faré a partir d’un article de diari. Recorde que cap a meitat mes de maig, quan tornava d’una estada curta d’investigació en Torun, mentre esperava l’avió –o pot ser al mateix avió, no ho sabria dir– vaig llegir un article d’opinió al Finalcial Times amb un títol que sobtava: El perill de saber massa. Allò que Thomas Barlow volia bàsicament transmetre a través d’aquest article era que els individus de les societats desenvolupades tenen l’obligació moral d’entendre, fins allà on siga possible, la ciència que hi ha darrere del seu canviant món, així com les conseqüències que se’n deriven de la seua aplicació pràctica (la tecnologia).

Tot i ser coses ben conegudes, farem una ullada a alguns dels seus arguments i comentaris amb l’objectiu d’incitar a la reflexió.

Començarem fent notar que la societat moderna es troba davant d’una sorprenent paradoxa: el nostre nivell de coneixement ben establert sobre el món i la nostra habilitat per fer prediccions mai no ha sigut tan grans. No és realment sublim el fet que un enginyer genètic siga capaç de predir, a partir del DNA d’un tros de cabell d’un recent nascut, si l’esmentat infant patirà o no la malaltia de Huntington en edat madura? No és realment sorprenent la facilitat de comunicació lliure entre individus a les antípodes del món a través d’Internet? No hi ha dubte que aquestes, i moltes altres coses semblants que podríem citar, són fites extraordinàries que la humanitat ha aconseguit en les darreres dècades.

Podem afirmar, sense risc a equivocar-nos, que l’extensió i profunditat que hem assolit del coneixement del món en aquestes últimes dècades no tenen precedent en la història de la humanitat. El creixement inflacionista de coneixement que estem vivint el podem exemplificar molt gràficament en les següents dades: fins 1900 el nombre d’articles científics publicats en el camp de la Química era de l’ordre d’uns quants milers. L’any passat es van publicar més de mig milió d’articles científics de gener a desembre en aquesta àrea del coneixement.

Una de les constants del temps actual, que hom comença a considerar-lo post - contemporani i a denominar-lo edat de la informació, és la notícia, quasi diària, dels avanços en la velocitat dels ordinadors, o del major i més eficient grau d’integració dels circuits electrònics (dels xips) o d’altres noves meravelles digitals. La microelectrònica està responent espectacularment als nous reptes tecnològics. Els 40 anys d’explosiva cursa de creixement de la potència dels ordinadors ha estat clarament marcada pel grau de miniaturització del seu element bàsic: el transistor (cada 18 mesos es dobla el nombre de transistors que s’integren en la mateixa superfície de silici!). No estem lluny, però, d’aplegar a un límit en l’actual via del procés de miniaturització. En un article publicat fa tres anys, Christian Glattli (Nature, 393 (1998) 516-17) aventurava que el 2015 seria l’any en què s’aplegarà al límit de minuaturització per als transistors actuals (els MOSFET, transistors de metall-òxid semiconductor d’efecte de camp). Més enllà de certs nivells de miniaturizació, els elèctrodes (font i drenatge) es comunicaran entre si a través del canal semiconductor, independentment de la tensió aplicada a la porta, a causa dels anomenats efectes (quàntics) de canal curt.

Aplegats al domini quàntic del microcosmos caldrà un nou paradigma per a la computació. Tothom està d’acord que aquest paradigma haurà de ser alguna forma de computació quàntica. El transistor d’un electró (SET, single electron transistor) està cridat a ser el transistor de d’ací uns pocs anys. El seu cor és només un punt quàntic (quantum dot), un microcristall semiconductor d’uns 10 nm amb un únic electró.

I amb els punts quàntics entrem en una àrea científica inimaginablement creativa. Els punts quàntics, que també s’anomenen àtoms artificials (A.P. Alivisatos, Science 271 (1996) 933-937; R.C. Ashoori, Nature, 379 (1996) 413-419), presenten com a característica fonamental que les seues propietats deriven dels paràmetres del seu disseny i, aleshores, les esmentades propietats poden determinar-se controlant el seu volum i la seua forma. Podem fins i tot formar molècules artificials de punts quàntics i matrius ordenades de punts quàntics que poden comunicar-se entre si sense necessitat de fils connectors (M.G. Lagally, J.Chem.Ed. 75 (1998) 277-279). Des de fa uns quants anys el Grup de Química Quàntica que coordine està desenvolupant un projecte d’investigació en aquest camp i els puc assegurar que a mesura que entres en aquest món es fa cada vegada més fascinant.

Però la cosa no para ací. El paradigma de computació quàntica té també un altre vessant revolucionari: el canvi de la lògica binària tradicional basada en el bit (binary digit), la qual representa una elecció entre dues possibilitats a les quals se’ls assigna el valor un o zero –passar o no passar – per una nova lògica més potent basada en una unitat d’informació nova: el qubit (quantum bit). El qubit pot ser simultàniament un o zero, de la mateixa manera que el conegut gat (quàntic) de Schrödinger, pot estar d’alguna manera viu o mort al mateix temps, mentre no obrim la porta per a mirar-lo. De moment, a causa de problemes en la creació, control i correcció d’errors en les superposicions coherents d’estats quàntics, la tecnologia actual per implementar portes i circuits quàntics, està encara en la seua infantesa. Però no m’estranyaria gens que abans del que ens pensem fins i tot la lògica dels ordinadors siga també quàntica. (Pels lectors que estiguen interessats en la computació quàntica assenyalaré dos articles molt recents de caire didàctic sobre aquest tema: L.K. Grover, Am. J. Phys. 69 (2001) 769-777; P.J. Salas i A.L. Sanz, Revista Española de Física 15 (2001) 20-28).

Tot açò és impressionant ... i també fa un poc de por. Malgrat tot allò que sembla que coneixem i tot el que hem aplegat a poder controlar, tenim el sentiment - almenys als països més desenvolupats- que el món s’està convertint en un lloc cada vegada més insegur. La Tecnologia del braç de la Ciència, la seua inseparable companya de viatge, ha transformat les nostres cases, la nostra salut, les nostres ciutats, el que mengem, com viatgem, com ens comuniquem, fins i tot la manera en què ens entretenim i distraiem. La vida corre tant a pressa que és difícil aventurar com serà el futur immediat de la pròxima generació. Sembla que la humanitat té l’addicció de canviar el món i, en canviar-lo, fer-lo de nou incomprensible i paorós. I aquesta és la paradoxa: com més coneixement tenim del món, major possibilitat tenim de canviar-lo. I en canviar-lo, convertir-lo en un lloc desconegut per a nosaltres. És segura l’energia nuclear? Estem a punt de patir un cataclisme de malalties i fam a causa de la superpoblació del planeta? Fins a quin punt tenim sota control els avanços científics, fins i tot els menys perillosos, com ara un avió, de manera que no puguen ser utilitzats per a causar una matança com la del passat dia onze? Són els plaguicides responsables del creixent nombre de casos de càncers? Què ha causat el forat de la capa d’ozó? És important mantenir la biodiversitat? Farem de la terra un lloc inhabitable per causa de l’augment de l’efecte hivernacle que deriva dels creixents abocaments de CO₂ i metà a l’atmosfera? És acceptable la clonació d’éssers humans? Ens atrevim a menjar aliments modificats genèticament?

Qüestions com les esmentades i d’altres que molt freqüentment van apareixent, sobtadament com bolets, ací i allà, no deixen de turmentar-nos. Avui en dia la meitat dels debats als parlaments de les democràcies de països desenvolupats tracten problemes de ciència i tecnologia: el Pla Hidrològic Nacional, la contaminació de Doñana, el traçat de l’autovia Madrid - València amb les seues possibles repercussions en paratges d’alt valor ecològic. Molt recentment, podem citar el problema de l’encefalopatia espongiforme o mal de les vaques boges i, més recent encara, el problema amb el benzopirè i l’oli de pinyolada d’oliva. I moltes coses més.

No hi ha dubtes que els tradicionals temes de la política, igualtat en front de privilegis, treball en front de capital, esquerra en front de dreta; han fet forat a d’altres temes relacionats amb medi ambient i les conseqüències socials de l’avanç tecnològic (com ara l’energia nuclear) i fins i tot les conseqüències morals (per exemple el fenomen de la clonació humana i, en general, l’enginyeria genètica: podem permetre la patent d’un ésser viu?).

Sens dubte els avanços de la ciència estan començant a deixar la humanitat “fora de joc” a l’hora de poder emetre judicis sobre les seues aplicacions pràctiques. I aquesta sensació produeix angoixa. Deia Ramón Cid Manzano en un article seu aparegut enguany en la Revista Espanyola de Física (REF 15 (2001) 6-7): “Ser avui en dia un analfabet científic és senzillament ser un analfabet”. En la mateixa direcció, el meu col·lega i benvolgut amic Federico Garcia Moliner incloïa la següent asseveració al seu darrer llibre La ciencia descolocada (Ediciones del Laberinto S.L., Madrid 2001): “Ignorar la component cientificotècnica de la cultura [...] és una mostra de mentalitat estreta, fanatisme i inexcusable incultura”. Pot ser caldria ser menys radical, però convindrem amb Thomas Barlow sobre l’obligació moral que tenim les persones que integrem les societats desenvolupades d’entendre la ciència, i la també diríem obligació de les institucions i dels gestors polítics d’afavorir l’eradicació de la ignorància en temes científics i tecnològics que ens afecten col·lectivament, i que són els responsables de l’esmentada angoixa.

I desafortunadament el tipus de problemes que causen aquest malestar no tenen solucions òbvies. Part del problema està relacionat amb el fet que molts dels perills del món actual no són fàcilment detectables, com ara la invisible radioactivitat que travessa silenciosa i letalment qualsevol obstacle, o els contaminats químics que poden produir efectes dècades després de la seua ingestió o d’haver tingut contacte amb ells.

Alguns dels problemes amb què ens enfrontem són tan complexos que fins i tot els experts tenen dificultades per trobar una explicació o una solució. Només cal citar el problema del canvi climàtic i l’enorme esforç interdisciplinar de químics, físics, meteoròlegs, geògrafs, enginyers informàtics, etc., per trobar una predicció del clima futur en relació a l’emissió de CO₂ a l’atmosfera.

Per a una societat democràtica és important que siga la societat qui controle les aplicacions pràctiques de la ciència i la tecnologia i no a l’inrevés. Però ens trobem amb la paradoxal situació que quant més ample i profund és el nostre coneixement col·lectiu del món, menys capaç és cada individu per poder interpretar els temes que van més enllà de la seua particular especialització. En conseqüència, moltes de les difícils i controvertides decisions que ha de prendre la societat moderna al voltant de temes científics depenen del consell d’un petit grup d’experts que sovint – i ací rau la major ironia – són precisament els qui han causat el problema.

L’educació que hem rebut ens permet “xafar fort” en temes relacionats amb drets humans, justícia social, la no discriminació per motius de sexe, religió, etc., però no hem rebut educació per a poder tenir una opinió formada (vull dir ben fonamentada) sobre temes tan importants com l’abans esmentat d’admetre o no patents d’éssers vius creats mitjançant enginyeria genètica, o sobre l’ús i els diversos mitjans de generació d’energia, o sobre creixement inflaccionari o sostingut, etc.

I cada dia més ens cal decidir sobre afers relacionats amb temes científics sobre els quals tenim un dèficit de coneixement. Al mes de juny ha aparegut un article a la revista Nature (Nature 411 (2001) 729) que sota el títol, Un referèndum atura l’estratègia nuclear del Japó, explica com els plans de Japó per a adaptar les seues centrals nuclears al consum de combustible nuclear reciclat s’han trontollat a conseqüència d’un referèndum en una petita ciutat de la costa oest del Japó. El fet va ocórrer el 27 de maig d’enguany quan els votants de Kariwa en Niigata –uns 5.000 habitats tots comptats– han rebutjat, per 1.925 vots en front de 1.533, l’ús de combustible MOX en la central nuclear de Kashiwazaki-Kariwa situada prop d’aquesta localitat.

El MOX és una mescla òxid de plutoni reciclat, extret del residu de combustible nuclear, amb òxid d’urani. Els plans energètics de Japó preveuen que una tercera part de centrals nuclears cremaran MOX a l’any 2010.

Si tenim en compte com és de petita la població, el resultat gairebé “ajustat” de la votació i com és d’especialitzat el tema tractat –quin és el combustible idoni per a la central nuclear– ens preguntem amb quin criteri i nivell de coneixement han emès el seu vot els habitants de Kariwa.

En la campanya del referèndum els contraris al pla argumentaven que el MOX és més radioactiu que el combustible nuclear usat actualment. Que, atès que conté plutoni, podria ser adaptat per al seu ús en armament nuclear. Que no hi havia necessitat de reprocessar el combustible utilitzat, atesa la gran quantitat d’urani barat a l’abast. I finalment es criticava el govern japonès perquè mai ha donat una informació completa del pla.

Des de l’altra banda, la dels qui estaven a favor, s’insistia en el problema de què fer amb els residus nuclears si no es reutilitzen. De fet, la idea d’emmagatzemar combustible en lloc de reciclar-lo no entra en els plans del govern, atès que ja s’han invertit més de l’equivalent a 17 bilions de dòlars americans en una central de reciclatge, mentre que no hi ha prevista cap inversió en magatzems nuclears.

Què pot fer el ciutadà d’una petita vila Japonesa enfront d’aquests missatges contradictoris?

Segons l’article de Nature, els responsables del govern i la indústria han declinat opinar sobre què passaria si comencen a trobar oposició a l’ús de MOX en altres llocs. Sembla que els que donen suport al pla van a començar a fer una campanya amb l’objectiu d’aconseguir en la gent un major grau de coneixement respecte a la seguretat de l’ús de plutoni.

Afegirem que els Estats Units van abandonar el reciclatge de combustible nuclear en la dècada dels setanta, però en altres llocs com França, Alemanya i Índia es fa ús de MOX per a generar energia. Qui ha decidit en cadascun dels països? Certament en aquests casos no s’ha decidit per referèndum. Ha estat el govern qui amb el consell d’un grup d’experts i tenint en compte aspectes tècnics, però també estratègics i econòmics, ha decidit per tots...

Si aquest tema i, temes científics similars, són tan importants, no calia haver-los introduït en el l’ensenyament obligatori, de manera que lluny del problema immediat, els professors —sense interessos econòmics implicats— pogueren haver ensenyat els avantatges i inconvenients d’unes alternatives en front d’unes altres i formar així una societat alfabetitzada en aquests temes?

Sembla que tots estan d’acord en la necessitat d’ensenyar ciència. El passat mes de maig Philippe Busquin, comissari europeu per a la investigació, afirmava en la revista Europhysicsnews (Europhysicsnews 32 (2001) 92-93) que es necessita més ciència en l’ensenyament, en primer lloc per a entrenar els propis científics i en segon lloc per a tots els ciutadans per a dotar-los de un major enteniment i ajudar-los a prendre decisions en temes de política científica.

En altres paraules, com es pot llegir al llibre blanc sobre educació i formació de la comunitat europea, per a l’exercici de la democràcia cal una cultura científica escaient. (Un magnífic resum de l’apartat “els reptes” del llibre blanc el podem trobar a les pàgines 8-10 del Butlletí de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Castelló de juliol - agost de 1996).

Aleshores, i tornant sobre el nostre entorn immediat, com és justifica la davallada del nombre d’hores dedicats en l’ensenyament de la física i química a Espanya en el nivell d’ensenyament secundari? (un estudi relativament recent sobre aquesta davallada la podem trobar en l’article Aspectes a destacar sobre l’assignatura de física i química en ensenyament secundari i Batxillerat d’Angel Rodriguez Carndona, REF 14 (2000) 11-13). Probablement després del llatí i el grec la física i química siga l’assignatura que més hores lectives ha perdut després de tantes reformes.

Amb la implantació de la LOGSE l’estudiantat acaba els seus estudis secundaris amb un menor bagatge en conceptes bàsics sobre temes científics però, sobretot, el que ens trobem és una alta heterogeneïtat. Aquesta heterogeneïtat deriva del caràcter optatiu de la física i química que ja comença en 4rt d’ESO. I no ens equivoquem, la dificultat que una part important de l’estudiantat troba en aquesta assignatura fa que no la trie quan pot optar a d’altres amb menor grau d’abstracció o fins i tot a d’altres amb caràcter més lúdic. De tot açò resulten alguns itineraris que no possibiliten una mínima cultura en aquesta matèria.

Sensible a aquesta problemàtica, l’Escola Superior de Tecnologia i Ciències Experimentals (ESTCE) de la nostra universitat, dins del seu Pla Estratègic Institucional, ha desenvolupat una Acció (l’acció 12 de l’esmentat pla) la qual s’ha concretat en la organització, durant les tres primeres setmanes de setembre, de cursos de química, física i matemàtiques que són anomenats “zero” pel seu caràcter bàsic. Aquests cursos han treballat uns pocs temes centrals que, a un nivell d’ensenyament secundari, els estudiants haurien de conèixer amb fluïdesa abans de començar els seus estudis universitaris. El que es pretén és només bastir ponts que faciliten l'entrada a la universitat als estudiants que van a cursar estudis tècnics. Tanmateix, l’existència d’assignatures “zero”, perquè puguen ser cursades dins de la lliure configuració, serà enguany una realitat amb la implantació del plans d’estudis reformats de les titulacions d’informàtica (la superior i les dues tècniques). Esperem que altres titulacions de l’Escola que estan en procés de reforma opten finalment també per incorporar-les.

Quede clar, però, que aquesta o altres alternatives similars no fan més que “salvar els mobles”. No podem donar solució al declivi en la importància atorgada a la física i química que la desplaça fora del primer pla en el currículum de secundària. Aquest és un tema que queda fora del nostre abast. Però sí que podem –i tenim l’obligació– d’alertar sobre les possibles conseqüències d’aquest fet. En democràcia educar ciutadans amb almenys el mínim imprescindible perquè, pensant per ells mateixos, puguen decidir lliurement és una obligació. I rebre aquesta educació, un dret.

Deixem ací plantejada la pregunta sobre quins motius (o interessos particulars) han dut la reforma educativa cap a aquests desenllaç final i tornem sobre qüestions al voltant d’aplicacions pràctiques de la ciència sobre les quals un dèficit de coneixement pot alimentar perjudicis a l’hora de decidir col·lectivament.

Certament la qüestió nuclear no compta amb el vistiplau d’una important part de la societat. Com diu José Manuel López-Cózar (REF 14 (2000) 17), hi ha una predisposició emocional negativa, no exempta de certa càrrega visceral, en tot allò relatiu a l’energia nuclear. Pot ser els antecedents militars de l’energia atòmica i els accidents, com ara el de Txernòbil, fan créixer el rebuig de la societat envers aquesta font d’energia. Alemanya, per exemple, està considerant seriosament l’eliminació de l’ús d’energia nuclear. No és el meu objectiu entrar ara a defensar o atacar l’ús d’energia nuclear sinó exemplificar el que deia més amunt sobre la nostra capacitat/incapacitat individual a l’hora de decidir —o votar— temes científics difícils i controvertits (i el perill de ser enganyats per alguna de les parts interessades).

A aquest respecte, H. Nifenecker i E. Huffer han publicat un article a l’abril passat (Europhysicsnews 32 (2001) 52-55) amb el provocatiu títol (i contingut): Què volem, escalfament o residus nuclears? A l’esmentat article els autors presenten la tesi d’eliminar radicalment l’obtenció d’energia a partir de combustible fòssil (petroli) i, a falta d’altres alternatives, fer ús d’energia nuclear.

Els autors fonamenten les seues tesis en favor de l’energia nuclear en base al que anomenen una argumentació ecològica. Fan un estudi comparatiu dels riscos dels combustibles fòssils i dels perills nuclears. Conclouen que el perill potencial que deriva de les emissions dels gasos causants del nociu increment de l’efecte hivernacle (principalment metà – provenint del gas natural – i CO₂ – provenint de la combustió d’hidrocarburs –) és ordres de magnitud superior al perill que deriva de l’ús d’energia nuclear. Per presentar-ho de manera molt simple i resumida, els autors afirmen que el vessament de gasos causants de l’efecte hivernacle és continu (no s’aturarà mentre fem ús d’energia fòssil) i que l’esmentat efecte és global i fica en perill el conjunt de la biosfera, mentre que els desastres nuclears són esporàdics i tenen conseqüències locals o regionals, però mai globals.

Presentat d’aquesta manera sembla tot molt convincent. Més encara quan afirmen que experts en seguretat nuclear han estimat que la probabilitat que un desastre de l’amplada del de Txernòbil puga ocórrer amb reactors del tipus dels d’Europa Occidental és de l’ordre d’un entre un milió per reactor i any de funcionament, de manera que, per exemple a França un accident d’aquestes característiques ocorrerà una vegada cada 20.000 anys.

Podríem preguntar ingènuament si l’anterior afirmació vol dir que passaran 20.000 anys i, aleshores, ocorrerà el desastre o si, pel contrari l’any que ve ocorrerà el desastre i, aleshores, passaran 20.000 anys més fins al segon desastre. I aquesta ingènua (?) pregunta torna a ser producte de falta d’alfabetització en ciència.

Cal entendre molt bé el concepte d’imprecisió en física i química (en ciència en general). Em referisc a allò que tradicionalment es començava a ensenyar als primer cursos universitaris de física sota el títol la magnitud física i el seu error i que després, segons les carreres, es tornava a estudiar, a un segon nivell, en cursos superiors (parle, és clar dels plans d’estudis antics, en els quals no tot, ni molt menys, era caduc i que presentaven alguna virtut que mai hauríem d’haver perdut).

Primera lliçó per a l’estudiant novici: en ciències fisicoquímiques mai hem de dir que una magnitud val tal o qual valor, diguem-ne 7.3 (grams, mil·lilitres o la unitat que siga). Sempre cal dir val tal valor més menys tal imprecisió, per exemple 7.3 ± 0.2. Segona lliçó per a l’estudiant novici: en llegir 7.3 ± 0.2 no hem de concloure que, amb tota seguretat, l’esmentada magnitud estarà dintre de l’interval (7.1, 7.5) sinó que ho estarà amb una certa probabilitat (el 95% si no diem res més).

Si em pregunteu quin és l’interval en què podem trobar el valor de la magnitud amb la certesa del 100%? Doncs la resposta és ... tota la recta real! És a dir, únicament tenim la certesa absoluta –100%– per a afirmar que la magnitud tindrà algun valor no determinat. En voler acotar el valor, ja perdem la certesa.

Així funciona la ciència. Que ningú s’escandalitze i que ningú la menystinga. Cal no oblidar amb aquesta ciència hem aplegat a la lluna. Fins i tot hem creat un ésser tan complex com una ovella!

I el que acabe de dir sobre la magnitud i la seva imprecisió pertany als àmbits més clàssics de la ciència. No és conseqüència de cap incertesa mecanoquàntica derivada de cap principi de Heisemberg. Ara bé no hi ha prou amb les teories clàssiques per a entendre el món en què vivim. Com deia J. Gribbin (New Scientific, març 1983) Sense teoria quàntica no hi hauria enginyeria genètica, ni ordinadors, ni centrals nuclears (o bombes). Cal tenir, doncs, nocions de Mecànica Quàntica o estar almenys acostumat a ella. De fet ja estem acostumats a la mecànica quàntica: cada vegada que passen per caixa a un supermercat i ens llegeixen el codi de barres dels productes, o cada vegada que escoltem un CD, o que fem ús d’un ordinador. Tothom coneix els avantatges dels bisturís làser quan en cirurgia es vol extirpar un tumor sense danyar els teixits del seu voltant, o en oftalmologia, on ja són rutina les intervencions per a la correcció de la miopia, i en molts altres camps de la medicina i de la indústria per tallar, perforar, soldar i gravar materials durs com ara l’acer o blans com ara teles o plàstics. Imaginem-nos per un instant el món sense tot allò que la humanitat ha creat a partir de la mecànica quàntica: no reconeixeríem el món!

És clar que no cal saber construir un cotxe per a conduir-lo. De la mateixa manera, no cal saber ciència de materials per utilitzar un plat de plàstic. Ara bé, és imprescindible tenir una informació plural i una formació bàsica que ens permeta digerir adientment aquesta informació de manera que la societat siga sensible a la problemàtica energètica i, en general, a la problemàtica dels limitats recursos naturals. Hem de crear consciència que cadascú de nosaltres som corresponsables en la producció innecessària de residus nuclears una de cada tres voltes que encenem un llum, que contribuïm a escalfament del planeta cada vegada que innecessàriament consumin alguna forma d’energia, que ajudem el procés de desertització creixent cada vegada que malgastem o embrutem (contaminen) aigua, etc.

I en aquest punt entra de manera natural un concepte que ha estat repetit reiteradament als darrers anys però que no sé si tots pensem la mateixa cosa en invocar el seu nom. Em referisc a l’anomenada interdisciplinarietat. La reforma educativa universitària de 1987 va fer una passa en la direcció de potenciar-la amb les anomenades assignatures de lliure configuració, que suposen el 10% de la càrrega lectiva total. La nostra universitat, des del seu inici formal com a entitat autònoma – fa ja una dècada – va reforçar aquesta idea amb les anomenades assignatures d’estil, amb les quals tot titulat de la Jaume I entraria al món laboral amb almenys un mínim de formació informàtica, d’idiomes comunitaris (bàsicament anglès), formació pràctica en el món laboral (pràcticum) i de formació humanística (bàsicament història i pensament europeu).

En la pàgina 14 del llibre La universidad española hoy (Ed. Síntesis 1998) F. Michavila, que fou primer rector de la Universitat Jaume I, cita M. Gibbons per ressaltar que el progrés científic avança mitjançant la solució de problemes complexos que desborden diferents disciplines. I, més endavant (p. 81), subratlla que la meitat de les professions que estaran vigents d’ací 25 anys són encara desconegudes. (Qui va sentir parlar fa menys de mitja centúria de biòlegs moleculars, enginyers genètics i tantes altres professions que avui en dia ja són realitat?).

Vol dir açò, i aquesta és la seua tesi —amplament compartida en teoria però no en la pràctica— que els plans d’estudis han de reforçar-se en formació bàsica a la vegada que han d’eliminar-se càrregues lectives enciclopèdiques.

Bàsicament cal formar titulats autònoms, amb una bona base de conceptes fonamentals que els capaciten per aprendre per si mateixos i adaptar-se a un món laboral en evolució permanent. No té sentit omplir les alforges dels universitaris amb detalls memorístics o excessivament tècnics que pocs anys desprès de llicenciar-se (fins i tot abans de fer-ho) poden estar passats de moda. Com ja deia J. Lesourne en el llibre Educación i sociedad. Los desafios del año 2000 (Ed. Gedisa 1993), la complexitat interna del mercat del treball i el nombre elevat de variables que l’influeixen fan imprevisible, amb molta rapidesa, la descripció del mercat a mesura que s’allunya l’horitzó considerat. L’única certesa consisteix que caldrà que, al llarg de la seva vida professional, els individus s’adapten a canvis profunds de l’estructura del mercat de treball.

En aquests moments estem en processos de revisions de molts plans d’estudis. Malauradament no crec que aquesta magnífica oportunitat de reforçar els continguts bàsics de física, química, matemàtiques, o de les matèries bàsiques adients a la titulació revisada, siga aprofitada per motiu d’interessos particulars –fins i tot legítims– però que haurien d’estar supeditats a l’interès general d’aconseguir una formació generalista i flexible dels titulats, adaptada al món canviat en què vivim.

Dins de les matèries bàsiques cal no oblidar, és clar, la formació humanística. Aquest és un tema controvertit on els interessos particulars —legítims, però particulars— tornen a desfigurar, al meu entendre, els objectius finals que es volen aconseguir.

Començant fins i tot pel significat del seu propi nom. Com diu. F. Savater al seu llibre El valor de Educar (Ed. Ariel 1997):

la denominació humanitats és d’origen renaixentista i no és la contraposició de certs estudis molt humans i d’altres inhumans o deshumanitzats per les seues característiques científicotècniques (les quals no existien a l’època) sinó que se’ls anomenava així per a distingir-los dels estudis teològics o dels comentaris sobre les Escriptures. Els humanistes estudiaven humanitats, és a dir: es centraven sobre textos l’origen dels quals era declaradament humà (fins i tot més: pagà) i no suposadament diví.

I afegeix més tard, que no creu que cap persona sostinga seriosament que estudiar matemàtiques o física són tasques menys humanistes que dedicar-se als grec o la filosofia.

Si per humanisme entenem la capacitat crítica, la curiositat que no respecta convencionalismes ni dogmes, raonament lògic, visió de conjunt, capacitat de diàleg i discussió, etc., hem de triar què ensenyem per tal d’assolir aquests objectius.

Savater afirma que la virtut humanista de les assignatures que s’ensenyen no radica en el seu contingut intrínsec, fora del temps i de l’espai, sinó en la manera concreta d’impartir-les, ací i ara. No és qüestió de què, sinó de com.

Tot i compartir molt del que diu aquesta afirmació, també estarem tots d’acord que un coneixement de la història (incloent-hi la història de la ciència i la tecnologia) i del pensament filosòfic poden contribuir, sens dubte, a aconseguir aquests objectius. En la pàgina 8 de l’abans esmentat butlletí de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Castelló, en l’article que fa referència al llibre blanc sobre educació i formació de la comunitat europea, podem llegir textualment: la memòria i comprensió del passat és imprescindible per a emetre un judici del present.

No és qüestió, per tant, de canviar 4.5 crèdits de diguem química per 4.5 crèdits d’una assignatura més humana com ara el llatí o la geografia. No és qüestió de cessió de parcel·les de presència en els plans d’estudis d’unes àrees de coneixement a unes altres àrees. Pot ser el que cal és inventar noves assignatures amb un equip docent interdisciplinari i forçar els propis professors a practicar la interdisciplina. Sens dubte, on no s’ha de caure mai és en els regnes de Taifa de les àrees de coneixement.

En aquest curs que comença, l’Escola Superior de Tecnologia i Ciències Experimentals de la nostra Universitat enceta una iniciativa molt atractiva: el projecte EURUJI. L’EURUJI és un primer cicle de dos anys que s’implementarà com a grup diferenciat al si de la titulació d’Enginyeria Industrial, des d’on es podrà accedir a segon cicle d’Enginyeria Industrial o a qualsevol de les especialitats d’Enginyeria de l’INSA (Institut Nacional de Ciències Aplicades) de Lyon. Però la cosa més atractiva de l’EURUJI no és el pur intercanvi entre universitats europees, sinó les directrius dels estudis, tant sobre formació bàsica en física i matemàtiques com sobre formació humanística, la qual —i cite textualment el document presentat en Junta de Centre de l’ESTCE al juliol passat— no es base únicament en la inclusió de matèries específiques sinó, a més a més, en una actitud del professorat que fonamente i desenvolupe en les seues classes les esmentades capacitats (en referència a expressió oral i escrita, pensament crític i autònom, valors cívics i capacitat de diàleg i discussió).

Amb il·lusió donem la benvinguda a aquesta iniciativa, l’èxit de la qual podria comportar en el futur la incorporació d’unes altres titulacions.

Enllaçant amb el que dèiem més amunt sobre el paper central de la ciència en la societat actual, entre les qüestions més humanístiques que cal ensenyar a tots els ciutadans concloem que hi ha la mateixa ciència. Tant des de la seua perspectiva instrumental com des de la perspectiva de les seues idees i les seues aportacions culturals.

L’any 2000 vam celebrar el centenari del naixement de la mecànica quàntica i amb ella, com un esclat, el de la física contemporània i la nova química, que és seguit d’un desenvolupament vertiginós de la bioquímica i les ciències de la vida. En paral·lel, l’astrofísica i l’estudi de l’univers, a través del qual la humanitat ha fet viatges d’exploració impressionants on ha adquirit noves dades que li permenten desenvolupar i perfeccionar teories per comprendre millor d’on venim, aproximant-nos amb raonabilitat a pocs instants abans del naixement, de l’anomenat big bang.

I amb tot açò tornem a l’inici de la lliçó: la humanitat està assolint grans coneixements científics que li permeten introduir canvis al món. I, addicta a fer canvis, els introdueix a una velocitat de vertigen, velocitat a la qual, en canviar el món, el fa en certa forma desconegut de nou, tornant els individus a sentir la feblesa de la ignorància.

Per a readaptar els individus al món canviant que la humanitat genera sols hi ha una via: l’educació. Hem de formar individus cultes. I la cultura actual, no ho oblidem, té una important component científica.

Espere que aquesta xerrada, que almenys té la virtut de la brevetat, haja ajudat a presentar motius sobre el perquè hem d’ensenyar –hem d’aprendre– ciència contemporània.

Josep Planelles

Castelló 21 de Setembre de 2001