Havíem decidit que aquell any celebraríem el Carnaval al poble de Cesca, on deien que hi havia molt d'ambient. Lluny de casa. El carrer estava ple de gent que anava seguint la ruta dels bars, massa gent i tot, i això que encara era divendres. Quique, l'únic home de la colla, s'anava parant amb tothom i de seguida es va perdre. La resta del grup vam continuar la peregrinació, entre somriures, abraçades i insinuacions que ens feien un goril·la, una colla d'infermeres de cames peludes o de toreros desconeguts. De moment eren les sis del matí i els peus ens feien mal així que vam decidir retirar-nos. Demà més.

A l'endemà no ens vam llevar les ulleres de sol ni per dinar. Anàvem a un ritme tranquil per reservar-nos per aquella nit de dissabte de Carnaval: un aperitiu cara al sol, una paella al costat de la mar, dormir un parell d'hores després de dinar, passejar al capvespre, i recalfar uns spaghetti carbonara que hi havia a la nevera per sopar. Cap a la una de la matinada ja no faltava res. Vestides i maquillades, totes les amigues i Quique, vam decidir que erem bucaners, i no pirates ni corsaris. Bucaners: d'Europa i del segle XVI. La pinta que feiem ja era una altre tema: mocadors al cap lligats a darrere, tots els collars i polseres de perles de plàstic que teníem, una arracada, i sobretot, una màscara ben falcada. I els llavis ben rojos, per anar deixant petges a cada assalt.

El carrer estava infestat; allò no es podia explicar, no caminàvem, ens deixavem dur. Fins les quatre no vam poder ni respirar. Finalment, buscant una música que ens agradara, anàvem del bar Quevedo al Salsamar i després tornàvem al Quevedo. Jo havia fumat massa, o ja no quedava massa gent del grup. En entrar al Salsamar em vaig ajupir per llevar-me una sabata, tenia una pedreta que em molestava, i em vaig adonar que un gàngster de camisa negra i corbata blanca em mirava des de dalt. Alguna de les meues amigues el coneixia i el va saludar. Al cap d'uns instants estàvem tots junts ballant com podíem en mig del localet. Ell em feia molt de cas pero jo no estava del tot decidida. Era tard i ell no era tan alt com m'agraden però, en canvi, ballava com ningú ballava aquella nit; i jo tenia moltes ganes de ballar. No sé com em vaig girar i vaig veure el gàngster d'esquena fent uns passos de merengue amb no sé qui; per darrere, li vaig posar les mans als muscles, tot seguint la música. Instantàniament es va girar cap a mi, oblidant-se de la seua parella de ball. Això va ser un bon gest, dels que convencen. Així que vam començar a ballar, en exclusiva i amb molt d'interés i plena dedicació. Al cap d'un moment l'única amiga que em quedava aquella nit —que a més era l'ama del pis on havia de dormir aquella nit— va venir a acomiadar-se, ja eren les cinc passades, però jo encara tenia mes ganes de ballar, i la decisió ja estava presa.

—M'acompanyaràs a casa? —vaig dir, a l'orella del gàngster.
—Clar que sí. Aquesta nit faré el que tu voldràs.
 
No cal dir-ho, es molt convenient celebrar el Carnaval fora del teu poble. Allò va ser un excés. Pareixíem Ginger i Fred a la brava: molt a prop, a cada pas una abraçada, a cada volta un bes, exageradament ens falcàvem contra el taulell del bar a mossegar-nos o contra una paret. Allò sí que era un «dirty dancing», em teme que tot un espectacle. Ens ho passàvem massa. Ell em cantava a l'orella les cançons que sonàven i em besava els ulls per damunt la màscara. Jo li mossegava el coll i l'apretava contra mi agafant-lo per la cintura. Estàvem com si somiàrem, mig dormint, ballant, molt molt bé. Sort que no ens coneixia gairebé ningú.

—Anem a casa? —li vaig dir, no podia més.
—Sí—ell tampoc.

Quan vam eixir del Salsamar plovia, devien ser les sis o les set, pero no feia gens de fred, no semblava Carnaval. Ell havia quedat amb no sé quants amics per portar-los amb el seu cotxe cap a la ciutat i ja feia una hora que l'esperaven. Pero encara no havíem acabat.
Vam arribar al portal de casa. Després d'una estona de mossegar-nos els llavis sense dir res li vaig demanar què volia fer.

— Vols anar-te'n? Fas tard —li vaig dir sense mirar-lo.
— No vols que entre? —i me mirava insistent.
— Sí. Però ¿quan te n'aniràs? No és casa meua.
— Quan acabarem.

Vam agafar un ascensor lent com una tortuga, amb les caretes encara posades i , com vam poder, vam obrir la porta i vam ocupar el matalap, sense contemplacions i sense roba. Quan es va llevar ja era de dia. Jo continuava al llit i no duia res mes que una immensa polsera de perles falses. No havíem pujat la persiana, i només travessava una lleugera claror que permetia distingir la seua silueta dreta vestint-se i el meu braç estirat cap a ell, amb la blancor de les perles:

— No te'n vages encara —li vaig xiuxiuejar amb to joganer i insinuant, intentant agafar-lo.
— No m'ho tornes a dir... —em va besar la ma que jo li oferia i després es va ajupir a besar-me la boca.

Tots dos vivim a la mateixa ciutat i no ens havíem vist mai. A partir d'aquell dia hem coincidit en diversos llocs, ens hem reconegut i hem intercanviat mirades còmplices pero mai no ens hem dit res. Ningú no ens havia presentat.